El Blog d'en Jaume Vellvehí


Els meus llibres

BOU i ILLA, Joan - VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme. Grup d'Història del Casal. Mataró, 2010.

Parlar d’art medieval a la comarca del Maresme desperta cert grau de perplexitat. La raó és simple, tenim una percepció de la comarca marcada per la transformació del paisatge i del seu contingut: carreteres, urbanitzacions, segones residències i altres alteracions urbanístiques que han anat malmetent o amagant un patrimoni que venia de lluny. Sovint s’assevera que no en queda res d’aquest patrimoni o bé que si en queda alguna cosa no paga la pena. I això no és ben bé així. Si més no, amb l'amic Joan Bou, he provat de justificar tot el contrari en un llibre que aquest Sant Jordi ha vist la llum: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme.

En aquestes pàgines podreu descobrir el monestir de Santa Maria de Roca Rossa i saber detalls que no us imaginaríeu: què menjaven els canonges, com era la seva vida quotidiana, les desavinences dins de la comunitat o el seu arrelament entre la població de la zona: masies com Can Caselles, Can Montsant o Can Camps, el molí de la Júlia... I descobrireu elements com el missal il·lustrat del segle XII o anècdotes i tradicions.

El monestir de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant Agustí, bastint una església amb claustre i dependències en estil romànic amb alguns elements ja del gòtic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva progressiva davallada. La comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de ser un modest priorat.

L'any 1592 va passar a formar part de la nova diòcesi de Solsona. Els canonges del nou bisbat s'encarregaren de cobrar les rendes del nostre monestir però pràcticament abandonaren el manteniment dels seus edificis conventuals. Al segle XVIII l'església tenia culte ocasional i damunt les restes dels antics edificis s'aixecà una masia L'església es va mantenir sencera fins a mitjans segle passat quan va començar l'espoliació i degradació definitiva fins avui que ja s'ha ensorrat part de la volta.


BOU i ILLA, Joan - VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera. La Comarcal Edicions. Argentona, 2003.

Els molins d’aigua són el testimoni de la constant activitat humana en el territori que en el decurs del temps l’ha anat transformant fins al que tenim avui. Un patrimoni cultural que depassa el mer interès històric o tècnic, per afegir-s’hi un interès antropològic per les formes de vida desaparegudes; lingüístic per les nombroses expressions que l’activitat molinera generà o per la toponímia que fixà; geogràfic i econòmic pel que l’activitat va representar per a l’organització del territori, les relacions humanes i econòmiques, i l’explotació dels recursos naturals… i, també, per un interès emocional d’aquells vells moliners pràcticament desapareguts i d’un ofici del tot desconegut.

El desarrelament de la societat d’avui vers el territori que l’envolta, la ignorància vers el patrimoni més proper o el menyspreu per tot allò que pugui tenir la més lleu flaire de rural o tradicional ens condueix ineludiblement a la necessitat de conservar, estudiar i divulgar aquest patrimoni cultural.



VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903) Un home de la Renaixença. Premi Iluro 2002. Caixa Laietana, Mataró, 2003.

En aquest treball que va merèixer el Premi Iluro de monografia històrica l'any 2002, s'estudia la figura i l'obra d'aquest personatge del catalanisme cultural mataroní que va transcendir l'àmbit local per esdevenir una figura de la Renaixença a nivell general.

Terenci Thos es relacionà amb les principals figures de la Renaixença: col.laborador i amic de Marià Aguiló, deixeble i col.laborador de Manuel Milà amb qui compartí la junta de l'Acadèmia de Bones Lletres; amic i admirador de Verdaguer, col.laborador i amic del canonge Collell, redactor de política espanyola del Diario de Barcelona, mestre en Gai saber i assidu dels Jocs Florals...

Es publica també la seva obra periodística i literària en castellà i en català.



VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Josep Puig i Cadafalch i els Jocs Florals. Grup d'Història del Casal. Mataró, 2001.

És prou conegut que Puig i Cadafalch pràcticament s’estrenà com a historiador de l’art i arqueòleg en els Jocs Florals de Barcelona, guanyant diversos premis els anys 1888 i 1889. Però la vinculació de Puig amb els Jocs no es limità a aquells estudis primerencs sinó que fou una constant fidelitat al llarg de la seva vida. Puig i Cadafalch és fruit dels Jocs, és a dir, al llarg de la seva trajectòria hi va haver unes constants que responien a una premisa inicial: la recuperació nacional. Una premisa que neix i es va configurant a partir dels Jocs Florals durant la segona meitat del segle XIX. Durant el temps de la seva formació universitària (1883-1887) va viure directament el moviment de la Renaixença nascut a l’entorn dels Jocs.

En aquest treball es tracta especialment els anys de formació en el camp del catalanisme, els anys de Mataró, els de la influència dels Jocs que tan el marcaran.

La seva activitat com a arquitecte, introduint elements medievals o barrocs segons el moment i encaminada a la creació d’un estil nacional, o restaurant edificis històrics; la seva activitat com a historiador de l’art, estudiant el romànic o el gòtic català i posant aquests estudis al mateix nivell dels que es feien a Europa; o els estudis sobre l’antiguitat a Catalunya i impulsant les excavacions arqueològiques a Empúries o a Terrassa; o la seva activitat política en els alts càrrecs de les institucions; o el seu interès per la formació i l’ensenyament popular; tot girava a l’entorn d’aquella premisa inicial nascuda a redòs dels Jocs.

OBRES COL·LECTIVES

  • Mataronins en la restauració de Ripoll. 1893-1993 centenari de la consagració de la basílica. Grup d’Història del Casal, Mataró, 1993.
  • L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera. El Maresme). Museu de Mataró, Mataró, 1992.
  • Catalunya romànica, Vol. XVIII, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1991.



Entrades populars