Paraules de Josep Puig i Cadafalch, polític

De Josep Puig i Cadafalch se’n saben moltes coses però encara segueix essent una figura desconeguda, especialment la seva vessant d’home polític. Puig va escriure articles d'opinió en gairebé un centenar de mitjans d'expressió, vint d'ells internacionals, i això és molta paraula impresa. Per això, un dia com avui que l’honorem en motiu del seu traspàs potser, més que parlar d’ell és millor llegir-lo, saber ni que sigui escadusserament el que deien les seves paraules d’home polític. Per això he fet una tria de fragments de textos seus amb l’única pretensió de donar unes breus pinzellades del mataroní il·lustre.

Puig mai va ser un polític decididament professional, no en tenia la vocació, les intrigues i els tripijocs polítics o els llargs i tediosos debats parlamentaris del sistema de la restauració borbònica no eren sant de la seva devoció. Ell sempre va preferir l’eficàcia de les obres, el projectar i construir.

En un article publicat a La Renaixença el 1896, quan encara era arquitecte municipal a Mataró explicava que

«La primera vegada que el vaig veure, l’escenari del Congrés de Diputats espanyol, va semblar-me que abocava el cap a una plaça de toros.

Pujava de baix una barreja d’escàndol i de fum; tothom parlava amb un to cridaner com al Casino o a la Bolsa i tothom estava dret com en els intermedis d’un ball de festa major.

Dalt d’una tarima un senyor sèrio com un mestre d’estudi [...] i a sota uns quants senyors escrivint, i en un raconet de la graderia, sense que se’l sentís ni se l’escoltés, sense casi se’l vegés ni se’l mirés ningú, un pobre home aixecava els braços, giravoltava, feia com aquell qui parla. Digueren després que demanava auxilis peremptoris per a una terra negada per les aigües d’un riu de Castella, que no treballa, ni rega i que de tant en tant se surt de mare.» (Puig 2003: 89)

Aquesta visió crua i quasi tragicòmica la matisaria anys després en les seves memòries però encara amb un to més descarnat i sarcàstic.

Malgrat aquesta desconfiança en la tasca parlamentària que considerava estèril, va acceptar ser candidat al Congrés dels Diputats per Solidaritat Catalana, a insistència de la Lliga Regionalista, una desconfiança que no amagava en un acte de campanya quan deia

«jo no tinc fe en el Parlament. Em sembla que allà hi ha uns senyors que diuen moltes coses brillants, buides i que no fan res més. Jo no crec en què es pugui fer en el Congrés, però, en fi, em sembla que nosaltres, ara, no tenim cap altre recurs que enviar allà una veritable representació de Catalunya.» (Amat 2001: 14)

Amb aquesta campanya, amb un programa dissenyat per Prat de la Riba on Puig s’esplaiava en el seu postulat de modernització del país i la seva dèria per la millora d’infraestructures i la demanda d’un nou model d’estat federal, Solidaritat Catalana va arrasar obtenint 40 dels 44 diputats, imposant-se arreu al caciquisme.

Puig es va estrenar com a parlamentari en la Sessió del 13 de juny de 1907 exposant el programa de Solidaritat Catalana:

«Vosaltres representeu el món de les idees uniformistes i artificials; nosaltres representem una idea de varietat, de naturalisme; aquest estat unitarista, darrera decadència d’una sèrie d’idees històriques. ¿Penseu que jo, ciutadà de Barcelona, gaudeixo dels meus drets i de la meva llibertat? ¿Penseu que jo, ciutadà de llengua catalana, sóc igual que vosaltres, ciutadans de llengua castellana davant l’Estat? No és així, perquè quan arriba, per exemple, el moment d’atorgar testament, l’Estat m’impedeix emprar la llengua que jo estimo, la llengua de tota la meva vida. Quan arriba el moment d’usar la paraula per exercir la funció més noble d’un Estat lliure, l’Estat posa als representants del meu país davant vosaltres, que parleu el vostre idioma, havent de traduir el seu. 

[...]

Heu substituït l’estructura d’Espanya, convertint-la en unionista a la francesa, nosaltres volem restaurar l’estructura tradicional de l’Espanya de les varietats [...] Volem un estat federal que tingui cura de l’acció exterior, però també volem una llibertat absoluta de cada regió per tal d’organitzar-se en els altres temes, en tot allò propi d’ella mateixa; llibertat absoluta per tal d’organitzar-se com un Estat dintre d’un altre Estat, amb tota la independència adient a les seves necessitats.» (Amat 2001: 16)

El pas de Puig pel Congrés dels Diputats tingué escassos resultats, desengany que confirmà la tasca infructuosa que sempre havia pensat que era.

Temps després, fou elegit diputat provincial. El primer d’agost de 1917 va morir Prat de la Riba i el 19 de novembre d’aquell 1917, l’any vinent farà els cent anys, fou elegit president de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta fou sens dubte la seva etapa política, de governant, més prolífica i brillant, però alhora la més contradictòria, controvertida i probablement fosca pel seu final. Puig era conservador i va cometre l’error de donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera del 1923 i malgrat que no trigaria a rectificar, la seva decisió el marcaria per sempre més. Sigui com sigui el 24 de desembre de 1923 s’autoexiliava a França per a continuar els estudis de l’art romànic. Temps després explicaria aquell episodi a Josep Pla:

«La situació dels darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de Barcelona creada aquests últims anys per falta d'autoritat. La vida de la Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentàries. El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou destruïda. Ens equivocàrem.» (Barral 2003: 21)

Finalment, en les seves memòries, parla de la Generalitat republicana en termes de desengany arquitectònic:

«La Generalitat no ha tingut sort: la implantació de l’Autonomia no fou l’obra que havíem somniat. Sempre la realitat és inferior a la il·lusió de les coses, com l’obra feta és inferior al projecte i el projecte al croquis» (Puig 2003: 357)

I ja per acabar, deia l’altre dia el Dr. Eduard Riu que en Puig i Cadafalch «Hi ha unes idees de fons al voltant d’un projecte de país, d’universalisme i de modernització que amaren tota la seva activitat» i és per això que el lema d’aquest proper 2017, aquest any Puig i Cadafalch que aviat s’inaugurarà, sintetitza i defineix esplèndidament la seva figura i la seva obra: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya.

I acabo amb unes darreres paraules de Josep Puig i Cadafalch en motiu de la seva elecció com a diputat a la Mancomunitat el 1917:

«el caràcter dels nostres actes és completament distint del d’altres partits, parlem de telèfons, de carreteres, de cultures, amb el to elevat de la nostra política que sols té un fi: construir i reconstruir Catalunya» (Amat 2001: 23)

Jaume Vellvehí i Altimira

Mataró, 18 de desembre de 2016

Bibliografia

Amat i Teixidó, Jordi (2001). Josep Puig i Cadafalch Polític (1902-1924). Mataró: Grup d’Història del Casal.

Barral i Altet, Xavier (2003). «Introduccio» a Josep Puig i Cadafalch: Escrits d’arquitectura, art i política. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Puig i Cadafalch, Josep (1989). Josep Puig i Cadafalch: l'arquitectura entre la casa i la ciutat. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions - Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Puig i Cadafalch, Josep (2003). Memòries. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.