Ja fa divuit anys que llegíem Joan Solà al suplement de cultura del diari Avui parlant dels
topònims i el marc legal que emparava, o no, les formes genuïnes, o les tradicionals
en la llengua del territori per als noms forans, si n'hi havia, i el seu ús abusiu o no.
A hores d’ara, i no és una cosa de fa quatre dies, qualsevol
manual d’estil (e.g. esadir, UOC, UPF...)
indica el criteri que s’hauria de seguir a l’hora d’emprar la forma escrita d’un
topònim estranger i que es sintetitza en l’ús de la traducció dels noms de les
ciutats i els pobles que tenen un ús tradicional en català respectant però, la
forma original d’aquells que no la tenen, transcrivint-la si cal.
Tant de temps després, fer un volt per les carreteres del
territori pot desvetllar-te “gracioses” sorpreses – per qualificar-ho d’alguna
manera amable.
Els accessos a l’AP-7 des de l’A2 a Girona o, més amunt, a
l’altura de Figueres en la
N-II, els rètols de direcció et porten a Perpignan però no a Perpinyà. Que
aquella cortesia que esmentava Solà que per ajudar un conductor proper a un
altre territori lingüístic es dupliqués el topònim en aquella llengua encara s’entendria.
Però aquí ni es duplica ni s’escriu amb la llengua que prioritza la legislació
espanyola, menys encara la catalana. ¿Com es pot entendre que el Reino de España renunciï a la seva
forma lingüística tradicional “Perpiñán” si no és per un interès de negació d’una
realitat. Perquè a l’altra banda Perpinyà és Perpignan (La catalane, això si) i Barcelona és Barcelone (sense cortesies ni
punyetes!). Els uns, d’una manera i els altres, d’una altra, l’interès de
negació és el mateix: eludir la unitat i la realitat lingüística i cultural de
Catalunya (i nacional, diguem-ho clar) en definitiva, negar la seva existència.
Si no, que algú ho expliqui.
Deia Joan Solà que l’esperit de la normativa
internacional es podia resumir en «màxima simplicitat dels senyals i prioritat
per la llengua del lloc».
Mentre la legislació i els legisladors catalans no són capaços
ni de fer respectar els noms dels llocs dins del Principat, n’hi ha que fan
mans i mànigues per impulsar coses del tipus bilingüitzar la senyalització viària a l’Hospitalet del Llobregat o
per modificar el reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Mataró.
Bibliografia
Solà, Joan (2009). Plantem
cara. Barcelona: RBA Libros SA, p.28-29.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada