El Blog d'en Jaume Vellvehí


dilluns, 16 de maig del 2016

Perpignan? Perpinyà!

Ja fa divuit anys que llegíem Joan Solà al suplement de cultura del diari Avui parlant dels topònims i el marc legal que emparava, o no, les formes genuïnes, o les tradicionals en la llengua del territori per als noms forans, si n'hi havia,  i el seu ús abusiu o no.

A hores d’ara, i no és una cosa de fa quatre dies, qualsevol manual d’estil (e.g. esadir, UOC, UPF...) indica el criteri que s’hauria de seguir a l’hora d’emprar la forma escrita d’un topònim estranger i que es sintetitza en l’ús de la traducció dels noms de les ciutats i els pobles que tenen un ús tradicional en català respectant però, la forma original d’aquells que no la tenen, transcrivint-la si cal.

Tant de temps després, fer un volt per les carreteres del territori pot desvetllar-te “gracioses” sorpreses – per qualificar-ho d’alguna manera amable.

Els accessos a l’AP-7 des de l’A2 a Girona o, més amunt, a l’altura de Figueres en la N-II, els rètols de direcció et porten a Perpignan però no a Perpinyà. Que aquella cortesia que esmentava Solà que per ajudar un conductor proper a un altre territori lingüístic es dupliqués el topònim en aquella llengua encara s’entendria. Però aquí ni es duplica ni s’escriu amb la llengua que prioritza la legislació espanyola, menys encara la catalana. ¿Com es pot entendre que el Reino de España renunciï a la seva forma lingüística tradicional “Perpiñán” si no és per un interès de negació d’una realitat. Perquè a l’altra banda Perpinyà és Perpignan (La catalane, això si) i Barcelona és Barcelone (sense cortesies ni punyetes!). Els uns, d’una manera i els altres, d’una altra, l’interès de negació és el mateix: eludir la unitat i la realitat lingüística i cultural de Catalunya (i nacional, diguem-ho clar) en definitiva, negar la seva existència. Si no, que algú ho expliqui.

Deia Joan Solà que l’esperit de la normativa internacional es podia resumir en «màxima simplicitat dels senyals i prioritat per la llengua del lloc».

Mentre la legislació i els legisladors catalans no són capaços ni de fer respectar els noms dels llocs dins del Principat, n’hi ha que fan mans i mànigues per impulsar coses del tipus bilingüitzar la senyalització viària a l’Hospitalet del Llobregat o per modificar el reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Mataró.


Bibliografia


Solà, Joan (2009). Plantem cara. Barcelona: RBA Libros SA, p.28-29.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars