El Blog d'en Jaume Vellvehí


diumenge, 18 de desembre de 2016

Paraules de Josep Puig i Cadafalch, polític

De Josep Puig i Cadafalch se’n saben moltes coses però encara segueix essent una figura desconeguda, especialment la seva vessant d’home polític. Puig va escriure articles d'opinió en gairebé un centenar de mitjans d'expressió, vint d'ells internacionals, i això és molta paraula impresa. Per això, un dia com avui que l’honorem en motiu del seu traspàs potser, més que parlar d’ell és millor llegir-lo, saber ni que sigui escadusserament el que deien les seves paraules d’home polític. Per això he fet una tria de fragments de textos seus amb l’única pretensió de donar unes breus pinzellades del mataroní il·lustre.

Puig mai va ser un polític decididament professional, no en tenia la vocació, les intrigues i els tripijocs polítics o els llargs i tediosos debats parlamentaris del sistema de la restauració borbònica no eren sant de la seva devoció. Ell sempre va preferir l’eficàcia de les obres, el projectar i construir.

En un article publicat a La Renaixença el 1896, quan encara era arquitecte municipal a Mataró explicava que

«La primera vegada que el vaig veure, l’escenari del Congrés de Diputats espanyol, va semblar-me que abocava el cap a una plaça de toros.

Pujava de baix una barreja d’escàndol i de fum; tothom parlava amb un to cridaner com al Casino o a la Bolsa i tothom estava dret com en els intermedis d’un ball de festa major.

Dalt d’una tarima un senyor sèrio com un mestre d’estudi [...] i a sota uns quants senyors escrivint, i en un raconet de la graderia, sense que se’l sentís ni se l’escoltés, sense casi se’l vegés ni se’l mirés ningú, un pobre home aixecava els braços, giravoltava, feia com aquell qui parla. Digueren després que demanava auxilis peremptoris per a una terra negada per les aigües d’un riu de Castella, que no treballa, ni rega i que de tant en tant se surt de mare.» (Puig 2003: 89)

Aquesta visió crua i quasi tragicòmica la matisaria anys després en les seves memòries però encara amb un to més descarnat i sarcàstic.

Malgrat aquesta desconfiança en la tasca parlamentària que considerava estèril, va acceptar ser candidat al Congrés dels Diputats per Solidaritat Catalana, a insistència de la Lliga Regionalista, una desconfiança que no amagava en un acte de campanya quan deia

«jo no tinc fe en el Parlament. Em sembla que allà hi ha uns senyors que diuen moltes coses brillants, buides i que no fan res més. Jo no crec en què es pugui fer en el Congrés, però, en fi, em sembla que nosaltres, ara, no tenim cap altre recurs que enviar allà una veritable representació de Catalunya.» (Amat 2001: 14)

Amb aquesta campanya, amb un programa dissenyat per Prat de la Riba on Puig s’esplaiava en el seu postulat de modernització del país i la seva dèria per la millora d’infraestructures i la demanda d’un nou model d’estat federal, Solidaritat Catalana va arrasar obtenint 40 dels 44 diputats, imposant-se arreu al caciquisme.

Puig es va estrenar com a parlamentari en la Sessió del 13 de juny de 1907 exposant el programa de Solidaritat Catalana:

«Vosaltres representeu el món de les idees uniformistes i artificials; nosaltres representem una idea de varietat, de naturalisme; aquest estat unitarista, darrera decadència d’una sèrie d’idees històriques. ¿Penseu que jo, ciutadà de Barcelona, gaudeixo dels meus drets i de la meva llibertat? ¿Penseu que jo, ciutadà de llengua catalana, sóc igual que vosaltres, ciutadans de llengua castellana davant l’Estat? No és així, perquè quan arriba, per exemple, el moment d’atorgar testament, l’Estat m’impedeix emprar la llengua que jo estimo, la llengua de tota la meva vida. Quan arriba el moment d’usar la paraula per exercir la funció més noble d’un Estat lliure, l’Estat posa als representants del meu país davant vosaltres, que parleu el vostre idioma, havent de traduir el seu. 
[...]
Heu substituït l’estructura d’Espanya, convertint-la en unionista a la francesa, nosaltres volem restaurar l’estructura tradicional de l’Espanya de les varietats [...] Volem un estat federal que tingui cura de l’acció exterior, però també volem una llibertat absoluta de cada regió per tal d’organitzar-se en els altres temes, en tot allò propi d’ella mateixa; llibertat absoluta per tal d’organitzar-se com un Estat dintre d’un altre Estat, amb tota la independència adient a les seves necessitats.» (Amat 2001: 16)

El pas de Puig pel Congrés dels Diputats tingué escassos resultats, desengany que confirmà la tasca infructuosa que sempre havia pensat que era.

Temps després, fou elegit diputat provincial. El primer d’agost de 1917 va morir Prat de la Riba i el 19 de novembre d’aquell 1917, l’any vinent farà els cent anys, fou elegit president de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta fou sens dubte la seva etapa política, de governant, més prolífica i brillant, però alhora la més contradictòria, controvertida i probablement fosca pel seu final. Puig era conservador i va cometre l’error de donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera del 1923 i malgrat que no trigaria a rectificar, la seva decisió el marcaria per sempre més. Sigui com sigui el 24 de desembre de 1923 s’autoexiliava a França per a continuar els estudis de l’art romànic. Temps després explicaria aquell episodi a Josep Pla:

«La situació dels darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de Barcelona creada aquests últims anys per falta d'autoritat. La vida de la Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentàries. El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou destruïda. Ens equivocàrem.» (Barral 2003: 21)

Finalment, en les seves memòries, parla de la Generalitat republicana en termes de desengany arquitectònic:

«La Generalitat no ha tingut sort: la implantació de l’Autonomia no fou l’obra que havíem somniat. Sempre la realitat és inferior a la il·lusió de les coses, com l’obra feta és inferior al projecte i el projecte al croquis» (Puig 2003: 357)

I ja per acabar, deia l’altre dia el Dr. Eduard Riu que en Puig i Cadafalch «Hi ha unes idees de fons al voltant d’un projecte de país, d’universalisme i de modernització que amaren tota la seva activitat» i és per això que el lema d’aquest proper 2017, aquest any Puig i Cadafalch que aviat s’inaugurarà, sintetitza i defineix esplèndidament la seva figura i la seva obra: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya.

I acabo amb unes darreres paraules de Josep Puig i Cadafalch en motiu de la seva elecció com a diputat a la Mancomunitat el 1917:

«el caràcter dels nostres actes és completament distint del d’altres partits, parlem de telèfons, de carreteres, de cultures, amb el to elevat de la nostra política que sols té un fi: construir i reconstruir Catalunya» (Amat 2001: 23)


Jaume Vellvehí i Altimira
Mataró, 18 de desembre de 2016


Bibliografia
Amat i Teixidó, Jordi (2001). Josep Puig i Cadafalch Polític (1902-1924). Mataró: Grup d’Història del Casal.

Barral i Altet, Xavier (2003). «Introduccio» a Josep Puig i Cadafalch: Escrits d’arquitectura, art i política. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Puig i Cadafalch, Josep (1989). Josep Puig i Cadafalch: l'arquitectura entre la casa i la ciutat. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions - Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Puig i Cadafalch, Josep (2003). Memòries. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


dilluns, 25 de juliol de 2016

Cobles de les Santes (1881)

Aquestes cobles dedicades a les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, foren escrites per Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903) amb anterioritat al mes de maig de 1881, moment que les presentà als Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, tal com consta en el llistat de composicions presentades a concurs en el volum d’aquells Jocs. Fou el 1883 quan la impremta barcelonina Estampa de Jaume Jepús les  va publicar en un opuscle: Cobles a llahor de les glorioses y benaventurades Santes Juliana y Semproniana verges y martyrs ilurenses, Patrones… que sortiria en motiu de la Festa Major mataronina.

A finals d’agost, el periòdic La Veu del Montserrat va publicar-les amb aquest comentari, probablement del seu màxim responsable, el canonge Jaume Collell, amic de Terenci Thos: «Traslladam amb gust en nostras columnas aquestas coblas novas que, en llahor de las Santas, ha dictat lo distingit lletrat mataroní D. Terenci Thos i Codina; en las quals ha sabut agermanar lo bon gust literari amb lo sabor popular que es tan propi de aquest llinatge de composicions, i condició indispensable pera què las cante'l poble.»

Les cobles a les Santes foren musicades per Josep Garcia Robles, professor de l’escola Valldemia de Mataró.

Que sapiguem, no es tornarien a publicar fins a les Santes de 1922, quan els veïns del Carrer d’en Pujol per commemorar el segon centenari del patronatge de les Santes, venerades des del 26 de juliol de 1722 en la capelleta de façana de la casa número 23 del conegut carrer, i que aquí en reproduïm la primera estrofa:

Puig la Patria us encomana
de Patrones los oficis:
Amparau vostres patricis,
Juliana y Semproniana.
              
Bella Iluro, ran les ones
vos criava en sos vergers,
sota palmes y llorers
com dos tórtores bessones.
La flor n'erau de les dones
de la costa laletana:
Amparau vostres patricis,
Juliana y Semproniana.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Recordar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942)

Homenatge a Joan Peiró 2012
Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.


Bona tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana  que hem organitzat l’Homenatge, està formada per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.

Ja fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.

Un homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.

Avui fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.

Avui, recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.

Joan Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora. Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.

Els anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.

A partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu paper ja serà a primera fila.

A partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Detingut i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.

Peiró fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova cultura política de mitjans del XX.

D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

En un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades, i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid, el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més ocasions.

Però el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia determinant de la primera meitat del segle XX.

Els seus escrits a Solidaridad Obrera, al diari Catalunya o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.

Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”. Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern, va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.

I arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.

El 1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard, i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou condemnat.

La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.

A les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.

Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.

Per tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.

Els drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen, l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.

Moltes gràcies



Entrades populars