El Blog d'en Jaume Vellvehí


dilluns, 25 de juliol de 2016

Cobles de les Santes (1881)

Aquestes cobles dedicades a les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, foren escrites per Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903) amb anterioritat al mes de maig de 1881, moment que les presentà als Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, tal com consta en el llistat de composicions presentades a concurs en el volum d’aquells Jocs. Fou el 1883 quan la impremta barcelonina Estampa de Jaume Jepús les  va publicar en un opuscle: Cobles a llahor de les glorioses y benaventurades Santes Juliana y Semproniana verges y martyrs ilurenses, Patrones… que sortiria en motiu de la Festa Major mataronina.

A finals d’agost, el periòdic La Veu del Montserrat va publicar-les amb aquest comentari, probablement del seu màxim responsable, el canonge Jaume Collell, amic de Terenci Thos: «Traslladam amb gust en nostras columnas aquestas coblas novas que, en llahor de las Santas, ha dictat lo distingit lletrat mataroní D. Terenci Thos i Codina; en las quals ha sabut agermanar lo bon gust literari amb lo sabor popular que es tan propi de aquest llinatge de composicions, i condició indispensable pera què las cante'l poble.»

Les cobles a les Santes foren musicades per Josep Garcia Robles, professor de l’escola Valldemia de Mataró.

Que sapiguem, no es tornarien a publicar fins a les Santes de 1922, quan els veïns del Carrer d’en Pujol per commemorar el segon centenari del patronatge de les Santes, venerades des del 26 de juliol de 1722 en la capelleta de façana de la casa número 23 del conegut carrer, i que aquí en reproduïm la primera estrofa:

Puig la Patria us encomana
de Patrones los oficis:
Amparau vostres patricis,
Juliana y Semproniana.
              
Bella Iluro, ran les ones
vos criava en sos vergers,
sota palmes y llorers
com dos tórtores bessones.
La flor n'erau de les dones
de la costa laletana:
Amparau vostres patricis,
Juliana y Semproniana.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Recordar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942)

Homenatge a Joan Peiró 2012
Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.


Bona tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana  que hem organitzat l’Homenatge, està formada per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.

Ja fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.

Un homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.

Avui fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.

Avui, recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.

Joan Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora. Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.

Els anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.

A partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu paper ja serà a primera fila.

A partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Detingut i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.

Peiró fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova cultura política de mitjans del XX.

D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

En un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades, i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid, el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més ocasions.

Però el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia determinant de la primera meitat del segle XX.

Els seus escrits a Solidaridad Obrera, al diari Catalunya o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.

Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”. Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern, va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.

I arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.

El 1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard, i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou condemnat.

La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.

A les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.

Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.

Per tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.

Els drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen, l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.

Moltes gràcies



dilluns, 16 de maig de 2016

Perpignan? Perpinyà!

Ja fa divuit anys que llegíem Joan Solà al suplement de cultura del diari Avui parlant dels topònims i el marc legal que emparava, o no, les formes genuïnes, o les tradicionals en la llengua del territori per als noms forans, si n'hi havia,  i el seu ús abusiu o no.

A hores d’ara, i no és una cosa de fa quatre dies, qualsevol manual d’estil (e.g. esadir, UOC, UPF...) indica el criteri que s’hauria de seguir a l’hora d’emprar la forma escrita d’un topònim estranger i que es sintetitza en l’ús de la traducció dels noms de les ciutats i els pobles que tenen un ús tradicional en català respectant però, la forma original d’aquells que no la tenen, transcrivint-la si cal.

Tant de temps després, fer un volt per les carreteres del territori pot desvetllar-te “gracioses” sorpreses – per qualificar-ho d’alguna manera amable.

Els accessos a l’AP-7 des de l’A2 a Girona o, més amunt, a l’altura de Figueres en la N-II, els rètols de direcció et porten a Perpignan però no a Perpinyà. Que aquella cortesia que esmentava Solà que per ajudar un conductor proper a un altre territori lingüístic es dupliqués el topònim en aquella llengua encara s’entendria. Però aquí ni es duplica ni s’escriu amb la llengua que prioritza la legislació espanyola, menys encara la catalana. ¿Com es pot entendre que el Reino de España renunciï a la seva forma lingüística tradicional “Perpiñán” si no és per un interès de negació d’una realitat. Perquè a l’altra banda Perpinyà és Perpignan (La catalane, això si) i Barcelona és Barcelone (sense cortesies ni punyetes!). Els uns, d’una manera i els altres, d’una altra, l’interès de negació és el mateix: eludir la unitat i la realitat lingüística i cultural de Catalunya (i nacional, diguem-ho clar) en definitiva, negar la seva existència. Si no, que algú ho expliqui.

Deia Joan Solà que l’esperit de la normativa internacional es podia resumir en «màxima simplicitat dels senyals i prioritat per la llengua del lloc».

Mentre la legislació i els legisladors catalans no són capaços ni de fer respectar els noms dels llocs dins del Principat, n’hi ha que fan mans i mànigues per impulsar coses del tipus bilingüitzar la senyalització viària a l’Hospitalet del Llobregat o per modificar el reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Mataró.


Bibliografia


Solà, Joan (2009). Plantem cara. Barcelona: RBA Libros SA, p.28-29.


Entrades populars